Morpheus

Avui ha sigut un dia de forces converses i reflexions bastant filosòfiques, parlant d'intentar esbrinar com són les persones i perquè tenen reaccions tan diverses.

De perquè s'ha de lluitar per coses de les que sembla que ja només interessen a un mateix, de com un malentès pot arribar a fer-se una bola immensa i de la maduresa mental.

De com la gent es ralla per tonteries, de l'evolució personal de les persones, dels objectius a curt i llarg termini, de com es pot trencar un grup tan sols per una baralla entre dues persones i de la poca visió per mantenir una amistat.

De com pot ser que la gent sigui tant tossuda, de com de vegades una persona no pot ser part d'un grup per molt que ho intenti, de l'egoisme i la supèrbia, de les segones oportunitats i de les relacions personals.

La majoria de vegades a través d'aquestes converses te n'adones de com és la gent, de com vol ser i quina imatge vol que tinguin els demés d'ell/a. I, moltes vegades, a través d'aquestes converses també te n'adones de com ets tu, de perquè reacciones d'una manera o d'una altra, de perquè t'emprenyes o perquè sempre acabes caient en els mateixos errors.

Després de totes aquestes converses i reflexions personals, puc dir que cada vegada em sento més identificat amb el personatge de Dream, de la col·lecció The Sandman, en els moments més foscos de la seva història. I sí, segurament aquest és un dels primers textos on parlo de com sóc (o, com a mínim, de com em veig jo), ja que no crec que ningú conegui aquesta faceta, i això m'ajuda a quedar-me una mica més tranquil amb mi mateix, ja que com avui m'han dit, "Només tu t'hauràs d'aguantar tota la teva vida".